Lladruc – conte infantil 002

Hi havia una vegada, a un poble anomenat Guixers, una masia. La masia del Cal Miquelet.

A Cal Miquelet hi havia tota mena d’animals; vaques, porcs, cabres, ovelles, gallines, conills, i com no, una pila de gossos que ajudaven a pasturar el bestiar i a guardar la casa.

Una tarda d’estiu, una gosseta amb una panxa ben grossa caminava perduda cercant un lloc per a poder portar al món al seu fillet.

Un dels gossos que guardava la casa va sentir una olor que el va fer despertar de la llarga migdiada que estava fent. La olor era de la gosseta que s’apropava poc a poquet, cap a Cal Miquelet. El gos va correr cap allà.
– On vas? – va demanar el gos.

– Busco un lloc tranquil. Aviat neixerà el meu gosset. – Va dir la gosseta amb aquella panxa immensa.

– Doncs ja pots venir amb mi, al graner amb la resta de gossos estaràs més que bé; tenim menjar, aigua i un jaç calent per tu i el teu gosset.

La gosseta i la seva panxa van estar tres dies al graner, …i la nit del quart dia, va neixer un gosset petit i sorollós, que no va deixar dormir a ningú amb els seus lladrucs.

I d’aquí el seu nom, Lladruc.

El Lladruc i la seva mare es van quedar a viure a la masia. El petit va anar creixent i era molt entremaliat; mossegava la cua a les vaques, empaitava les gallines, entrava a la cort dels porcs i quedava ben arrebossat…

Un bon dia, quan ja era més gran li va demanar a la mare si podia anar a fer un voltet pel bosc, que es portaria bé li va dir.

– D’acord, però sobretot no deixis el camí. Ves a poc a poc i sense fer soroll, així podràs veure als animals que viuen al bosc. Ho has entés? – va fer la mare amb un posat seriós.

– Si mare, de veritat que aniré amb compte.

El Lladruc va enfilar el camí que quedava just davant de la masia. Poc a poc es va endinsar dins el bosc. Hi va veure esquirols, conills, perdius, algun senglar, i quan ja era a punt de donar mitja volta, fins i tot un isard.

La primera sortida havia anat perfecte, no gaire estona per no fer patir la mare, i de tornada cap a casa.

L’endemà ho va tornar a provar, però aquesta vegada una papallona d’uns colors com no havia vist mai, es va enlairar al seu davant. El Lladruc embadalit la va començar a seguir, pujava i baixava bategant les ales multicolors, fins que es va enfilar amunt, amunt i va desapareixer al cap d’amunt d’un pi altíssim.

El Lladruc va baixar la vista. No hi havia camí. Va començar a caminar amunt i avall, a dreta i esquerra, però… s’havia perdut seguint a la papallona!

Ai, ai, ai…, va pensar. Però no es va atabalar gaire.

Va començar a cridar:

– Ei, que hi ha algú? Què em podeu ajudar?

Però res, fins i tot els ocells que havia sentit cantar, havien deixat de fer-ho.

El Lladruc ho va tornar a intentar:

– Em sent algú? Què no hi ha ningú o què?! – va fer amb un tó sorneguer.

Com que era tard i de moment no hi havia ningú, va decidir que passaria la nit al bosc, i que l’endema ja buscaria la manera de tornar a Cal Miquelet. Va mirar de trobar un lloc per dormir, però…

…al bosc no estava pas sol, si que hi havia algú si; ocells, esquirols, conills, que se’l miraven espantats, i no pas per ell, sino perquè ja havien sentit la olor de llop que rondava per aquell bosc. No devia ser gaire lluny.

El Lladruc mentretant es va asseure, quan de cop i volta, davant seu va veure saltar una fera que en feia 10 com ell. Era més gros que qualsevol dels gossos de la masia, però al cap d’avall semblava un gos.

– Hola – va dir en Lladruc tot content en veure que ja no estava sol.

– Hola? com que hola? – va dir el llop amb cara d’asturament en veure que la seva presencia no havia causat l’efecte que ell s’esperava.

– Què passa? – va dir el Lladruc. – Que també t’has perdut? Jo no ser tornar a casa, m’ajudaràs?

El llop no sabia quina cara posar-hi. Normalment quan apareixia d’aquesta manera davant d’algún animal, aquest quedava garratibat i ben espantat. Que no sabia qui era ell? Era el llop, el temut llop del Prat de Besies!

– Com et dius? – va fer en Lladruc.

– Que com em dic? – ningú li havia demanat mai com es deia.

– Ll… ll…. Llop – va contestar al final.

– I de quina raça ets? Jo sóc un pataner. Què ets un pataner tu també?

– NO SÓC CAP PATANER JO. UN LLOP NANU, SÓC UN LLOP – el Llop estava ben enrabiat.
– Un llop, i et dius Llop – va dir el Lladruc tot rient – ets ben extrany.

– Nanuuu, estas jugant amb la meva paciència!

No s’ho podia creure. Aquell marrec però, li començava a caure simpàtic.

– Així què? m’ajudaràs a tornar a Cal Miquelet o no? La meva mare deu estar ben amoinada.

– No ho se. Podem fer un tracte. – va dir el Llop després de rumiar un mica.

– Què vol dir un tracte?

– Mira…, per cert com et dius tú?

– Lladruc, em dic Lladruc.

– Mira Lladruc, pffff…, quin nom que tens – ara era el Llop el que reia – jo et porto a Cal Miquelet, però hauràs de dir als animals que em vull quedar a la masia. Ja començo a ser vell i cada vegada em costa més caçar, i a la masia podrem jugar i et podré ensenyar moltes coses. Que et sembla?

– Perfecte. Ja els ho diré als altres, però segur que no hi posaràn cap pega.

No ho tinguis tant clar, va pensar el Llop.

– Anem doncs?

– Vinga, som-hi! – va fer el Lladruc.

D’un bot va pujar a sobre el Llop i aquest va començar a correr a un velocitat que al Lladruc li va fer plorar els ulls.

De seguida van arribar davant de la masia, a on hi havia tot d’animals que no gosaven entrar al bosc, però que des de’l camí estaven cridant al Lladruc.

– Lladruuuuuc, Lladruuuuc, on eeeets? – els crits dels gossos, les vaques, i tota la fauna de la masia se sentien d’un troç lluny.

– Mira, m’estan buscant.

El Lladruc va correr cap a la masia mentre el Llop es va quedar parat al mig del camí. Els animals els van veure a tots dos, i no s’ho podien creure.

– Hola mare, em sap greu. M’he perdut, però el Llop m’ha portat fins aquí a canvi d’un… practe o d’un tactre o… no m’en recordo. Diu que es vell i que es vol quedar aquí a la masia amb nosaltres. Que us sembla? – va dir mirant a tota la resta.

Una de les vaques mes velles, va dir que allò era la fi dels seus mal de caps. Que ara podrien tornar a pasturar pels prats i pel bosc sense tenir por de res.

Tots es van posar molt contents i el Lladruc va fer un senyal al Llop que va correr cap a la masia molt content.

Des d’aquell dia, el Lladruc, la Nyaca, que així es deia la mare del petit, i el Llop, van ser com una familia, i fins i tot al cap del temps va neixer un germanet.

– Aquest serà un gos-llop va dir en Lladruc !

I conte contat ja s’ha acabat.

Deja un comentario